Les nostres limitacions com a Educadors Socials.

Introducció

Realment és més fàcil observar, opinar i descriure a l’altre que no pas a nosaltres mateixos. En el moment que ens plantegem observar-nos i auto descriure la nostra persona, apareixen un munt de dubtes existencials, preguntes sense resposta immediata, pensament contradictoris, bé una avaluació força complicada. Davant de cada pregunta que ens fem, apareix mentalment la imatge de la situació plantejada, com creiem que actuaríem davant d’un fet concret?, i d’aquesta qüestió un munt de possibles respostes, correctes o incorrectes, donat que auto avaluem si haurien de ser aquestes les correctes.

Dins el tema que ens ocupa aquest petit treball de recerca interna de la nostra persona, per poder conèixer-nos interiorment, de veure o determinar les nostres pròpies limitacions davant la discapacitat de les persones, de reflexionar sobre alguns fets que ens ha estat possible viure davant d’aquestes limitacions o falta de capacitats pròpies, podem plantejar-nos com podem arribar a atendre, acompanyar i a intervenir amb persones discapacitades, i el més important de tot, com influeix aquesta relació interpersonal i l’intercanvi d’informació amb el propi “jo”.

L’Educador/a Social com a Persona

Com veiem es realment difícil mirar-nos al mirall i identificar tots els nostres valors i defectes, és per això que per cenyir-nos al tema en concret sobre la nostra persona, que millor que identificar el que molts autors ens aporten dels perfils professionals com a educadors socials, així tot fent un feedback podrem detectar les nostres limitacions i mancances al igual que totes les potencionalitats que tenim com a persones, encara que moltes segur, que encara es troben amagades, esperant sortir per donar resposta a l’altre.

L’autor Goyo Perez Bonet, Psicòleg, en diu sobre l’Educador que, “Su capacitación personal garantizará la correcta pràctica de su profesión vocacionada en habilidades personales de liderazgo, comunicación, negociación, anàlisis, autocontrol, resisténcia a la frustación etc.” , Així doncs ja tenim les premisses per mirar-nos al mirall i observar si disposem d’aquestes habilitats, o som nosaltres els propis “discapacitats”, més tard avaluarem les que ens aporten altres autors davant del tema que ens ocupa com és la discapacitat.

Hem de dir que l’estudi d’Educació Social ve donat per un conjunt de situacions on la persona, amb les observacions que té de la realitat social i les ganes per canviar-la, la implicació en algun projecte social per donar resposta a l’altre, i observant les seves potencionalitats per a la intervenció, decideix estudiar i professionalitzar aquestes vivències per aprendre a treballar amb i per l’altre. Així que el nostre mirall observa una persona entregada per a la societat i realment amb un conjunt de pors que emergeixen a mida que descobreix i intercanvia vivències amb els subjectes i desapareixen en el moment que l’educador/a observa les seves capacitats.

Personalment, puc dir que els que ens hem dedicat a l’acompanyament d’infants, o a la docència, en el meu cas a la formació ocupacional, ens em trobat davant de situacions difícils; la manca de coneixements, formació o vivències anteriors, donaven peu a aquesta “por”, de si la nostra resposta, acompanyament o atenció a l’altre era la correcta, situacions que davant la discapacitat “temporal” de subjectes també ens hem trobat, si ajudar-la directament, si oferint-nos al cent per cent, la incertesa de l’actuació a la situació desconeguda.

Al Centre on treballo ( CIFO La Violeta ) he tingut l’oportunitat d’acompanyar a discapacitats, i a la vegada de promoure els canvis estructurals de l’edifici, per trencar algunes de les barres arquitectòniques i facilitar l’accés al Centre, dintre de la mesura que el Departament de Treball i Ocupació ens ha permès. Es necessari veure i trobar una aproximació amb una persona discapacitada per donar-se que el que alguns passen per desapercebut, per a la persona discapacitada és tot un món superar-ho, és feina de tots que la nostra societat treballi per eliminar les etiquetes de discapacitat i les ciutats, edificis i la resta de serveis donin resposta a qualsevol subjecte sense la necessitat d’etiquetar-ho.

Un altre autor, ens aporta altres complements al perfil de l’educador/a social davant del treball amb persones discapacitades, “el educador acompañante debe descubrir a la persona como un ser único, irrepetible y poseedor de un proyecto personal propio que debe respetarse, apoyar y orientar. Se debería, huir de la etiqueta estigmatizadora que nos proporciona el diagnóstico y entender a la persona como un ser pluridimensional al que hay que escuchar y mirar en particular ya que es diferente a todas las otras personas. La forma de potenciar el desarrollo en las diferentes dimensiones de la persona (corporal, intelectual, emotiva, social y espiritual), es facilitando la participación de las personas en su contexto social, por lo tanto, es preciso ofrecer servicios abiertos al entorno y situados dentro de la comunidad.” (J.Planella, 2003).

Per dur a terme aquest treball, ens em de mirar al mirall, i observar si som capaços de dur a terme tots aquests propòsits de nosaltres mateixos, em de fomentar tant les relacions interpersonals amb la empatia que som capaços d’establir, amb paciència i saber que la relació es bidireccional, com a la vegada treballar la nostra pròpia relació intrapersonal, reflexionant, observant, realitzant feedbacks que ens ajudin a superar-nos i a donar el millor de nosaltres mateixos.

Conclusions

Com a educadors/as hem tenir present una de les frases que apareix als mòduls, “ Si nosaltres creiem que aquella persona, per damunt de tot, té limitacions i no capacitats, serà molt més difícil evolucionar positivament” , així doncs, queda molta feina per fer, nosaltres hem de treballar la nostra pròpia persona per aprendre a acompanyar, a donar resposta lliure, a progressar de la mà de la persona, a aconsellar, a orientar, a motivar i oferint-nos en aquest lliure acompanyament, tal com ens diu Auriol i Bebout, 1992.

Un cop identificades algunes de les principals observacions davant del treball amb persones discapacitades podem fer-nos l’auto avaluació del nostre compromís de treball. Som capaços d’actuar i intervenir amb subjecte discapacitats com a Educadors/as Socials?, Encara que ens queda molt per aprendre de nosaltres mateixos, crec que el repte s’ho mereix.

Com deia al començament d’aquest petit treball, és molt difícil identificar les nostres discapacitats, al menys en mi mateix. Tinc moltes, estic segur, però la veritat sempre m’ha costat expressar-les.

Bibliografia

Amando Vega Fuente.La Eduacación Social ante el fenómeno de la discapacidad.[Document en línia]. [Data consulta 10  d’abril de 2011]

http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=995019

Maria Elena Festa. Nuevo perfil profesional del docente de educación especial.[Document en línia]. [Data consulta 10  d’abril de 2011]  

http://www.pasoapaso.com.ve/CMS/index.php?option=com_content&task=view&id=1123&Itemid=310

Goyo Perez Bonet ¿Educador Social? .[Artícle en línia]. [Data consulta 11  d’abril de 2011]

http://www.cesdonbosco.com/revista/revistas/revista%20ed%20futuro/REVISTA%203/ART%C3%8DCULOS/9-Gregorio%20Perez-Educador%20Social.pdf

Begoña Garcia Larrauri. PERFIL DEL ALUMNADO DE EDUCACION SOCIAL DE LA UNIVERSIDAD DE VALLADOLID.[Document en línia]. [Data consulta 12  d’abril de 2011]  

http://www.eduso.net/archivos/iiicongreso/15.pdf

Revista de Eduación Social. El educador social: un profesional de la educación.[Artícle en línia]. [Data consulta 12  d’abril de 2011]  

http://www.eduso.net/res/?b=7&c=64&n=177

Oriol Guim Marzo.CENTRO OCUPACIONAL PARA PERSONAS CON DISCAPACIDAD INTELECTUAL.[Document en línia]. [Data consulta 12  d’abril de 2011]  

http://sid.usal.es/idocs/F8/FDO18263/premio_centros_ocupacionales.pdf