En les darreres dècades, la societat ha evolucionat d’una forma vertiginosa cap al capitalisme extrem. Els inicis del treball com a activitat social a partir del segle XVIII com a factor de socialització i d’integració en la societat podem dir que ha evolucionat més en els darrers trenta o quaranta anys, que no pas en els darrers segles. Les figures d’aprenents, el treball mecanitzat, el fordisme i les noves tècniques de producció i els nous conceptes de treball com a valor social dels nostres dies, han generat un estat “incert i líquid” en la societat. Bauman(2007). Així doncs actualment el treball com a activitat social s’allunya molt de les primeres estructures de fa uns segles, bé i també de no fa gaires anys, les noves trajectòries professionals, donant lloc a noves formes de participació dins del mercat laboral.


El treball, com activitat productiva de les persones i directament relacionada amb la mateixa realització personal i el seu propi estat de benestar necessita una formació específica. Formar-se professionalment és un dels objectius de tot individu dins la nostra societat actual, els canvis accelerats, les innovacions tecnològiques, els nous filons d’ocupació necessiten personal qualificat. A la velocitat de vertigen que ha evolucionat la nostra societat en les darreres dècades, han tornat a sorgir plantejaments envers la formació al llarg de la vida, que ja en la història de la humanitat l’antiga Grècia i de les paraules de Plató, ja parlaven de la necessitat d’aquest tipus de formació,

“si bien se podría decir que puede tener sus orígenes en el pensamiento de autores incluso de la época clásica, como por ejemplo Platón, quien concebía que la educación debía prolongarse hasta la edad de cincuenta años, prácticamente durante toda la vida”. Bermejo(2006).


En el binomi treballador – empresa, aquesta també necessita disposar de mà d’obra professional actualitzada, per donar resposta a les demandes dels mercats, així doncs, tot aquell personal amb manca de qualificació i/o actualització a les noves formes de treball esdevé un individu en risc d’exclusió dins del sistema capitalista i el mercat laboral.


Amb aquestes primeres puntualitzacions, no hem de confondre educació amb formació. Seguint les aportacions d’ Oriol Homs, l’educació fa referència a l’objectiu prioritari de desenvolupar les capacitats d’aprenentatge i els coneixements generals de l’individu; “Una persona se educa cuando va adquiriendo las capacidades instrumentales para conocer e interpretar su entorno. Básicamente, la educación ofrece al individuo respuestas a los «por qués» de su vida, del mundo y de la sociedad en la que vive.”, a diferència del moment que parlem de formació, l’objectiu d’aquesta és “preparar a los individuos prioritariamente paraadquirir competencias destinadas al desarrollo de su vida profesional en un sentido amplio, no sólo laboral. Dicho de forma más breve, la educación tiende a desarrollar el «saber» y la formación el «saber hacer». Homs(2008:13).


De la mateixa forma que les persones necessiten formar-se per poder desenvolupar una determinada feina, també necessiten una formació continua al llarg de la vida per a poder millorar, augmentar o adquirir noves competències professionals, culturals, socials i personals perquè així ho demana el mercat laboral. Aquesta és la raó que justifica la formació professional ocupacional, tant en l’àmbit de la formació continua dirigida a treballadors i l’ocupacional, orientada i dirigida a persones en situació de desocupació i la referent en aquest treball.


Abans de profunditzar en la formació ocupacional, la seva estructura, les seves necessitats en matèria de pedagogia social i educació social, cal saber exactament que és o si més no, perquè aquest tipus de formació no formal que té com a objectiu principal formar i reciclar als individus per poder accedir al mercat laboral.


“Entendemos por educación no formal el conjunto de processos, medios e Instituciones específicas diferenciadamente diseñados en función de explícitos objetivos de formaicón de la instrucción, que no està directamente dirigides a la provisión de los grados propios del sistema educativo” Trilla(1991:12), aquesta seria la definició més exacta de la formació no formal, que la podem complementar amb una altre, ” el proceso de formación externo al sistema educativo que toma como referncia las características y el contexto de un puesto de Trabajo para facilitar u optimitzar la inserción laboral a partir de la cualificación professional que posee el trabajador.” Ferrández(1992:72) podem arribar a una definició molt més concreta i exacta.
Així doncs, aquesta definició sobre la formació ocupacional i els seus objectius principals d’actuació, podem afegir que a la vegada de formar a treballadors, també actua com a element compensatori per a tots aquells individus que no disposen d’alguna qualificació bàsica per poder desenvolupar alguna activitat laboral o bé a aquells joves que no disposen d’alguna qualificació o a aquells que per necessitats del mercat laboral han de redirigir la seva formació.


En aquest cas, la Formació per a l’Ocupació compleix el paper de resocialització a la societat que actualment ens envolta.

Recorregut per a la FO en les darreres dècades.

Observant l’Europa de finals del segle XIX, on les explosions industrials que varen sorgir en els diferents països van fer possible la creació de nous models de formació que es van consolidar durant la primera meitat del segle XX, són els que han configurat els actuals sistemes de formació professional. Homs(2008). Països com Anglaterra, França o Alemanya, varen desenvolupar sistemes per a formar a treballadors donada la necessitat de mà d’obra especialitzada als sectors industrials que tot just es consolidaven.
A Espanya, l’augment de sistema de producció dels anys seixanta en el sector industrial i a la vegada en el sector serveis, necessitava perfils professionals amb nivells més alts d’educació en general i amb una formació professional molt més específica. És en aquests moments que es planteja des del sistema polític una nova forma de regulació de l’educació bàsica, amb la creació d’unes noves especialitats de Formació Professional, nous accessos per aquelles persones que no disposaven del Graduat Escolar i les noves estructures dins del Batxillerat Unificat i Polivalent, l’antic (BUP).


En aquests anys, Espanya es trobava en una situació força complicada, d’una banda la Formació Professional era excessivament teòrica i força allunyada de la realitat del mercat laboral i de les noves tècniques de producció i per una altra part, l’augment de l’atur o desocupació derivat de les noves indústries. Va ser en aquests moments on es va presentar la Formació Ocupacional com una via de sortida, paral·lela al sistema educatiu existent, però amb un caràcter informal i no reglada. El plantejament era una solució davant de l’atur i com un complement al sistema educatiu existent. Els primers Programes de Promoció Obrera (PPO), neixen a l’Espanya del 1964 i són reconvertits al 1985 en el primer Plan Nacional de Formación e Inserción Profesional ( Plan FIP) per l’antic INEM, com a evolució de les polítiques de formació. Aquest plans representen l’inici de la formació ocupacional moderna tal com la coneixem als nostres dies.


Recordem que al 1986, Espanya va entrar a formar part de la Unió Europea i va ser en aquest moment quan va poder accedir a la percepció de les ajudes dels fons estructurals dirigits des del Fons Social Europeu per a la formació ocupacional i així co-financiar el sistema propi de Formació i Inserció Professional. Homs(2008). Aquesta incorporació, en el cas de la formació ocupacional va permetre que es poguessin dur a terme i experimentar noves modalitats de formació, amb nous destinataris i noves duracions lectives.


El Pla FIP era un conjunt de formació destinada a persones en situació d’atur que per les seves condicions de formació, socials o laborals tenien força problemes per accedir a un lloc de feina, de la mateixa forma, dins d’aquest Pla també existien recursos dins de la formació continua destinada a persones ocupades que necessitaven un perfeccionament tècnic per a garantir la continuïtat del seu lloc de treball. Ruiz(2001).
Aquest Pla va inaugurar la denominada Formació Ocupacional, com un subsistema propi de formació gestionat per l’INEM i on va trobar la possibilitat de finançar amb recursos del Fons Social Europeu el desplegament d’accions formatives arreu del territori, encara que els primers anys va estar sotmès a una forta pressió per a invertir tot el volum de les subvencions rebudes des de Brussel·les.


D’aquesta manera, neix un nou mercat de formació, un negoci que va donar lloc a la creació d’empreses i entitats per a participar en aquest mercat, la impartició de cursos de formació ocupacional, que es van expandir arreu de tot el territori, amb la mancança d’un control i supervisió exhaustiu, que va donar lloc a moltes irregularitats en les contractacions i gestió de recursos.


Tot fent referència dins de l’àmbit socioeducatiu, el nom, Formació Ocupacional, “nació con mal pie y creció con dificultades de aceptación: Parece ser que estas dificultuades no son de definición, es decir, de denotación, sinó más bien se instauran en el reino de lo connotativo. ¿indica o incluye fracaso de algo y supone un refugio para el fracasado? “Ferrández(1997:19), i ha estat fins així fins a principis del 2010, on en lloc de denominar-se formació ocupacional, ara parlem de formació professional per a l’ocupació.

La formació per a l’ocupació en l’actualitat a Catalunya.

La principal transformació de la formació per a l’ocupació la ubiquem arreu té les transferències de competències en aquest àmbit a les diferents comunitats autònomes, en la que Catalunya va ser pionera a l’any 1991, mitjançant la publicació al BOE dels decrets 1576/1991 i 1577/1991 de 18 d’octubre, en el traspàs de funcions i serveis en matèria de programes de suport a la creació de llocs de feina i de la gestió de la formació professional ocupacional. Conjuntament amb el Decret 257/1991, de 25 de novembre, que va assignar al Departament de Treball, aquestes funcions executores.


Davant d’aquest nous reptes, el posicionament de la Unió Europea en l’àmbit de l’ocupació i la definició de noves estratègies , va ser clau. Es va marcar el punt de sortida a una nova formació ocupacional. Aquestes estratègies comptaven amb cinc principis d’actuació bàsics: donar prioritat a les mesures preventives, definir un nou model de gestió per objectius, definir mecanismes anuals per a supervisar i avaluar els progressos, integrar la política d’ocupació amb altres àrees i avançar cap a un pacte per a l’ocupació. Aquestes noves directrius, van afavorir canvis substancials en la forma de l’actuació en matèria d’ocupació.


La transferència d’aquestes competències, a data d’avui encara no queden de tot clares, donat que la competència en l’execució de la política d’ocupació, és competència del Govern Central que la du a terme mitjançant el – Ministerio de Empleo y Seguridad Social – i concretament amb el – Servicio Público de Empleo Estatal (SEPE) –organisme autònom adscrit.


El SEPE, conjuntament amb els Serveis Públics d’Ocupació de les diferents comunitats autònomes, formen el Sistema Nacional d’Ocupació. Aquest sistema assumeix les funcions de l’antic i desaparegut INEM des del 2003 i és l’encarregat de promoure, dissenyar i desenvolupar les mesures i accions per a l’ocupació de forma descentralitzada i ajustada a les diferents realitats territorials .
En el Cas de Catalunya, les directrius de la política per a l’ocupació de la Generalitat de Catalunya estan determinades per la Llei del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), en l’actualitat (SPOC), Servei Públic d’Ocupació de Catalunya, encarregats de dur a terme el desenvolupament del Pla de Polítiques Actives d’Ocupació (PDPO) del que en el pròxim apartar parlarem.


Conjuntament al SOC, la Conselleria que dur a terme la tasca social, que regula les polítiques socials i l’organització de les prestacions és el Departament d’Acció Social i Ciutadania. Mitjançant “El Pla Estratègic de Serveis Socials de Catalunya 2010-2013” es preveu potenciar l’abast dels serveis socials durant els pròxims anys.
El PESS és un instrument tècnic del Govern que té per objecte ordenar el conjunt de mesures, recursos i accions necessàries per assolir els objectius de la política de serveis socials, tal com ens indica aquest Departament en les darreres aportacions públiques. Conjuntament al Departament d’Acció Social, parlarem del Servei d’Ocupació de Catalunya, com a organisme autònom depenent del Departament d’Empresa i Ocupació, d’on uns altres recursos executors d’algunes polítiques actives d’ocupació són els CIFO.


Aquesta transferència de la gestió de la formació professional ocupacional implica assumir, entre altres funcions, la titularitat dels centres de formació ocupacional de l’Institut Nacional d’Ocupació (antic INEM), tant els de caràcter fix com les unitats d’acció formativa i els equips mòbils, amb la present regulació es creen, per tal d’integrar-les en la mateixa estructura del Departament de Treball.


Els centres transferits de caràcter fix, i que passen a denominar-se centres d’innovació i formació ocupacional, amb l’objectiu de desenvolupar les funcions i els serveis que tenen atribuïts, amb la màxima operativitat, flexibilitat i eficàcia.” , aquest és l’origen del CIFO, amb un total de 8 Centres, repartits pel territori català, i avui en dia pertanyent al Servei Públic d’Ocupació de Catalunya.
Estratègicament situats, la seva funció era donar formació de qualitat a totes les necessitats detectades en el mercat laboral. Les seves demarcacions són les següents:
CIFO Salt (Girona)
CIFO Lleida
CIFO Tarragona
CIFO La Violeta (Barcelona)
CIFO Hospitalet (Barcelona)
CIFO Sant Feliu (Baix Llobregat)
CIFO Santa Coloma de Gramenet (Barcelona / Maresme)
CIFO Vallès / Les Franqueses (Barcelona / Vallès Oriental)

Més informació: https://serveiocupacio.gencat.cat/ca/soc/centres-dinnovacio-i-formacio-ocupacional-cifo/index.html

L’activitat formativa d’excel·lència que els CIFO duen a terme d’acord amb els principis establerts al Decret 182/2010, de 23 de novembre, d’ordenació de la formació professional per a l’ocupació a Catalunya, es basa fonamentalment en la impartició d’accions de formació per a l’ocupació, específiques, de qualitat i adaptades a les necessitats de les persones, de les empreses i dels territoris, que per la seva especialització, dotacions i tecnologia, no queden cobertes en l’oferta formativa de la xarxa de centres col·laboradors.
Durant els darrers anys, els canvis observats a la nostra societat en matèria d’ocupació han estat realment importants. La realitat actual de la taxa de desocupació entre joves és realment alta. Com a aportació pròpia del Centre d’Innovació i Formació Ocupacional on treballo (CIFO La Violeta), la demanda de formació entre joves ha estat més alta aquest any. Perfils de subjectes en atur, provinents d’altres sectors del mercat laboral com és el de la construcció volen redirigir el seu futur professional en altres àmbits del sector serveis com és el la informàtica i comunicacions en el nostre cas concret.


Actualment són moltes les polítiques actives que des del SOC es duen a terme per a la reinserció al mercat laboral d’aquests perfils més joves, incentivant la col·locació en altres sectors mitjançant processos de formació ocupacional, escoles taller i plans d’ocupació. Encara que com a puntualització de la llei, 182/2010, de 23 de novembre, dins de l’article 2 diu:
i) La col·laboració i coordinació entre les administracions públiques per a l’impuls de la formació professional per a l’ocupació, en l’àmbit de les seves respectives competències, així com la coordinació entre els diferents òrgans de l’Administració de la Generalitat de Catalunya i dels agents socials més representatius a Catalunya.
j) La col·laboració amb la resta d’entitats que participen en la gestió de la formació per l’ocupació.

La realitat és que manca de coordinació entre les diferents entitats de l’administració pública, administracions locals, entitats i serveis d’ocupació disminueixen l’efectivitat d’aquestes polítiques actives. Una de les principals preocupacions que té el SOC i el SPE és que l’Administració Pública no arriba als joves, no hi ha forma de poder contactar-los a no ser que siguin ells que acudeixin a Oficines de Treball del SOC o a altres Serveis Socials. D’una banda podem observar les tensions que existeixen entre les polítiques d’ocupació sempre preocupades per les estadístiques en percentatges i d’altra banda els professionals de l’educació social o agents socials que treballen per trobar oportunitats d’inserció.


Tot seguin el marc de la UE, és necessària la formació, un nou valor afegit com la formació al llarg de la vida per no perdre el fil de la realitat social i del mercat laboral que avança a un ritme realment vertiginós.