Introducció

Actualment amb la paraula immigrant definim a aquell individu/a, que entra a formar part de la nostra societat, provinent d’altres països amb l’objectiu de poder accedir a un nivell de vida superior al que en el seu país d’origen pot optar. Com a primera definició la podem trobar correcte, però, en la realitat actual identifiquem a qualsevol individu amb aquestes finalitats com immigrant?, o sols als que provenen de països subdesenvolupats on els nostres nacionalismes creiem que es poden veure afectats?. Un individu nord-americà, per exemple, que decideixi residir a Espanya o a Catalunya, el veurem com dins del mateix conjunt d’immigrants que un sud-africà?. Aquí és on podem començar a radicar les exclusions o agrupacions ètniques i culturals.

Un cop que un immigrant resideix al nostre país, sempre seguirà amb “l’etiqueta” d’immigrant, i els seus fills, encara que siguin nascuts al nostre país heretaran aquesta etiqueta.

Com ens comenta l’autor Iñaki Garcia Borrego, en el seu article ” Los Hijos de Inmigrantes” ” Que es lo que hace que se considere inmigrantes a personas que nunca han inmigrado? Que comparten los “inmigrantes de segunda generación” con los de la primera? Y cuanto tiempo ha de residirse en un pais para dejar de ser visto como un inmigrante?”, realment és el que actualment esta passant al nostre país en concret, aquest tema l’abordarem més endavant fent referència a altres països com a França.

La identitat dels joves immigrants, la societat i categories socials.

Podríem analitzar per separat les identitats dels joves immigrants que arriben al nostre país en edat adolescent, amb l’objectiu de reagrupar-se amb les seves famílies i iniciar una nova etapa de la seva vida en el nostre país, però crescuts i arrelats a la cultura, costums i llenguatge del seu país d’origen i a diferència els joves “fills d’immigrants” al nostre país, que encara que han nascut biològicament de pares immigrants d’una cultura determinada, els factors externs de la societat on han nascut, crescut i han mantingut relacions socials amb membres de la cultura que els envolta diàriament, doncs es una identitat diferent.

Com ens diu l’autor Miguel Marset, Psiquiatra de Fundació Phenix de La Universitat de Ginebra, en el seu article ” La salud mental en las segundas generaciones de emigrantes” ” las segundas generaciones de emigrantes, que son los hijos de los que abandonaron el país de origen, tanto si vivien en el pais de acogida como si quedaron en el país de origen al cuidado de la familia del emigrante. Estos encuentran, de una manera específica, dificultades de inegración debido a la imposibilidad de identificarse completamente a los valores culturales de uno u otro país. El emigrante de segunda generación no tiene más remedio que integrar aspectors parciales de ambos.”

En el cas de fills d’emigrants de segona generació, existeix el risc de culturalisme, donat que per una banda l’individu/a te la seva cultura d’origen que ha sigut transmesa pel nucli familiar ( costums, hàbits, pensaments ideològics, religiosos,… ) i per una altra la cultura que és transmesa a l’escola i l’àmbit social en el qual es relaciona. La identitat social i l’individual són realitats separables, tal com indiquen les lectures sobre la identitat i que a la vegada no és una cosa fixa i immutable, immigrant nascut a un país, hereta una cultura i és influenciat des de la infantesa per un altre ( en el cas d’immigrants d’altres cultures molt diferents de les nostres, això provoca enfrontaments d’identitat que poden derivar en malalties psicològiques d’acceptació de la persona, la construcció de la identitat entre en conflicte en diferents aspectes). Com hem analitzat al començament d’aquest assaig, el fet de la identitat de l’immigrant i de la seva integració dins del país on emigra, un concepte clau es la cultura. Un exemple comparatiu seria el següent: un emigrant sud americà, per exemple d’Argentina, que emigra a Catalunya per a trobar un treball i poder viure amb una qualitat de vida millor que el que troba al seu país d’origen, li serà més fàcil adaptar-se a la cultura catalana / espanyola, donat que les arrels històriques, culturals, ètniques, llenguatge, gastronòmiques, socials, afectives i religioses són molt més semblants que no un immigrant sud-africà o d’un país on la seva identitat cultural, sigui molt més diferent a la del país de destí.

La identitat que el jove immigrant crea de si mateix el porta a situar-se dins o envers un grup de pertinença, moltes vegades escollit de pròpia voluntat i unes altres per imposició de la societat que el rodeja, família, escola, amics, companys de treball. El jove immigrant que arriba al país de destí per trobar-se amb la seva família ( en el cas de reagrupament familiar ) o el que arriba sol, perquè coneix a algú que ha arribat abans que ell, generen l’aparició de gettos on l’influència de la cultura del país de destí és mínima o inclús nul, donat que les relacions personals són directament amb individus comuns del mateix país i cultura. Així doncs la identificació a un grup de pertinença en concret o a un altre, depèn directament de la valoració personal que fa l’individu/a de si mateix i del grau de solidesa, valoració i representació que creu que té en la societat on està integrat, encara que aquesta visió d’identitat sigui diferent a vegades de com es veu l’immigrant a si mateix i com el veu la societat. Tal com ens indica l’autor Tajfel, els tres processo psicosocials per a la identificació són la comparació, la categorització social i la identificació.

Al començament d’aquest assaig hem fet l’apreciació sobre l’individu immigrant, on analitzàvem que diferencies existeixen entre un immigrant provinent nord-americà i un sud-africà. El primer estereotip que fem és que els països d’origen són diferents i l’estatus socioeconòmic i polítics d’aquest també, és a dir un és immigrant d’un país desenvolupat o millor dit post – desenvolupat i l’altre d’un subdesenvolupat, amb això ja tenim la primera categorització de l’individu, encara que no es coneixia res més d’ell. A la societat actual que vivim encara que no hauria de ser així, cataloguem a les persones i en aquest cas als immigrants directament, segons el seu país d’origen i els hi apliquem una distinció social diferent, tot això a primera instància. Aquesta realitat social, afavoreix la distintiva social positiva, tal com ens comenta l’autor Tajfel. Així doncs existeixen categories socials de diferents graus, on l’individu es voldrà reflectir en aquella que cregui que a visió de la societat, donarà una semblança de superioritat amb un altre. Un exemple clar, seria la professió de la construcció, ser paleta, peó, encofrador, són feines que la nostra societat, tenia catalogades com de segon nivell, per motius històrics aquest tipus de professió era escollida per a individus que no tenien estudis, encara que han sigut unes de les que millor s’han arribat a pagar els darrers anys. Socialment l’immigrant vol ser identificat dins d’una categoria social reconeguda per la societat, per arribar a tenir un estatus que el alliberi d’aquesta ” etiqueta”, però els perjudicis de la societat actual envers els immigrants, no deixen que aquest ni els seus successors s’alliberin d’aquesta “marca social”.

Des de fa dècades s’analitza la situació de “les noves generacions d’immigrants” o “immigrants de segones generacions”, observant que la multiculturalitat dels individus podrien generar un conflicte cultural al país on estaven integrats. D’aquí el famós conflicte que va passar a França. Com ens indica l’autor Iñaki Garcia en l’article ” Los hijos de inmigrantes”, “dadas las circunstancias actuales, puede ocurrir que los hijos de inmigrantes sean vistos como un elemento distorsionador de la vida social del país, una presencia extraña que no termina de encajar en la forma en que la sociedad espanyola se representa a sí misma. Como vimos, en el país vecino la legitimación del sistema político pasa por la identificación del Estado con la nación,…”

” los hijos de inmigrantes no son venidos de fuera como los demás ( por esos son ” de segunda generación”, porque no son como los de la primera, inmigrantes propiamente dichos),”.

Aquest autor en el seu article ens analitza profundament l’actualitat de l’imigració a l’estat espanyol i com la societat el caracteritza, podríem fer moltes més referències, però la conclusió final a la que podríem arribar seria la mateixa. El sistema polític actual s’enfronta a un canvi substancial de la societat actual, on la diversitat de cultures comparteixen el sistema econòmic i la cultura històrica del país es vol mantenir al llarg de la història i per al nacionalisme que s’intenta mantenir, encara que els processos de globalització s’intentin defensar i on com diu l’autor (Sassen, 1999:149) amb relació als fills d’immigrants, ” en las determinaciones impuestas por los poderosos factores que hacen de ellos una “clase separada, dominada de las clases sociales dominadas”.

Tant els joves immigrants que arriben d’altres països, com els joves nascuts a països de destí provinents de famílies immigrants, necessiten ser acollits necessàriament per a tota la societat, des de les polítiques actives d’educació fins a les d’ocupació és necessària la voluntat política i els mitjans per a aconseguir-ho. L’aposta de l’estat per vincular les cultures i les poblacions és necessària. Des del punt de vista de l’ocupació i la formació ocupacional que és la meva feina, és necessària la implicació política perquè aquests mitjans estiguin a l’abast dels joves immigrants, no sols siguin polítiques de despatx com solem dir. En l’àmbit de ciutadania és necessària l’actuació perquè es pugui evitar l’aïllament en guettos, que ens porta a una marginació social dels immigrants amb la societat que l’envolta.
És necessari afavorir la inserció laboral d’aquests joves provinents d’altres països i si políticament existeixen limitacions, fer-les públiques abans de prometre llocs de feina i crear il•lusions als immigrants. A l’àmbit de l’educació es necessària la formació i el reciclatge, per a que puguin assolir millors llocs de feina. Aquesta darrera idea, es contradictòria dels països capitalistes, donat que sempre s’ha intentat desenvolupar-se i créixer econòmicament gracies a la mà d’obra ” barata” i aprofitant-se dels immigrants i països subdesenvolupats per a generar riquesa als desenvolupats.
S’ha de facilitat el reagrupament familiar, sense posar tants requisits d’accés com ens indiquen els formularis actuals, ( Que empresari contractarà avui en dia  a jornada complerta a un jove immigrant, per un període de més de 3 mesos? ). Les lleis s’han de revisar i consensuar en funció dels canvis en la societat actual, assumint les noves necessitats i potenciant la participació.

En l’àmbit de la formació ocupacional que és on treballo, cada dia es poden veure situacions d’immigrants que necessiten de la nostra ajuda, tant en l’àmbit de llenguatge com de costums. Políticament també veiem la manca de compromís real que existeix amb ells. Un exemple clar, seria d’idioma. Des dels punts de vista nacionalistes s’ha intentat que l’immigrant aprengui el català per tots els medis, bé això en un fet positiu perquè l’individu es pugui integrar en la nostra societat, però l’administració hauria de facilitar els medis. Aquí al centre, teníem una aula de català que era d’autoformació amb un expert docent per a solucionar dubtes, cada dia a l’acabar els cursos s’omplia d’immigrants que volien aprendre, doncs es va tancar, sense importar l’aportació que es feia als immigrants. Quant a l’educador dels cursos ocupacionals, encara que l’idioma oficial és el català, és necessari poder digirir-nos als alumnes en un idioma que puguin entendre en el seu cas el castellà, doncs aquesta postura ha sigut debatuda vàries vegades per l’administració i inclús per companys d’aula que no ho creien, arribant inclús a fer denúncies públiques al síndic de greuges. Tan en l’àmbit polític com a social, el nivell de nacionalisme radical s’hauria de començar a deixar de banda. La societat actual ha evolucionat per a ser globalitzada, on tot individu tingui cabuda i no existeixi cap mena de diferència entre ells. És un dels principals drets de la constitució espanyola, en l’àmbit polític és clar.

RAONAMENTS

L’immigració és uns principals problemes actuals a escala política, inclús podem dir que més que socials. La reforma de les lleis són necessàries per a poder dur a terme una política amb seny, a la vegada podem dir que és una competència bastant complicada tant a escala política com social, on el projecte de globalització és acollit per a la societat, però els models de política migratòria encara queden per polir.

Amb això volem dir que l’aportació a l’immigrant, als joves, als aturats, als treballadors que ho necessiten, l’educador social ha de ser el vincle efectiu entre l’individu i el sistema actual, defensar les postures de multi cultura i dur a terme les necessitats perquè aquesta realitat social que és l’immigració i en el seu defectes les persones humanes, devingui un tracte més humà i acollidor.

” En lo puro no hay futuro. La pureza está en la mezcla. En la mezcla de lo puro, que antes que puro fue mezcla” ( Pau Donés)