Un primer anàlisis que hauríem de fer en referència a l’home per poder aprofundir en l’essència de l’home com a ser de projecte seria en primer lloc, preguntar-nos qui és i que és l’home.

Com defineix l’autor Manuel Sánchez Cuesta ( El hombre como <>; ), ” A la hora de pensar lo que es el hombre hemos de tener en cuenta esos dos esenciales aspectos suyos que son lo biológico y lo cultural.”, amb aquesta definició tan exacta podem ja definir qui és l’home, el que és l’home el podrem definir tot ficant-nos en la seva forma d’existència, supervivència i relació amb l’altres ésser humans, mitjançant el proces de socialització és capaç de generar enllaços afectius i de convivència amb altes essers humans.

L’home com a ser biològic respon als estímuls més primitius de supervivència, però la diferència amb altres éssers és la cultura i educació que fan de l’home un ésser amb una previsualització de futur, d’il·lusió, poder ser autònom amb les seves decisions davant de les opcions que dia a dia se li presenten a la vida i la capacitat per escollir les que creu més adient amb les seves necessitats o simplement creu que la seva persona s’identifica més amb elles.

Diem de l’home que és un ser condicionat per a la resta de la societat, que l’home està directament influenciat en el seu ser, pels estímuls que rep del seu entorn i que a mesura que creix, aprèn i és socialitza és capaç de redirigir el seu projecte de vida, el seu projecte de ser com a ésser humà. Amb això podem afirmar que l’home està en un projecte constant, i tal com diu l’autor A.Gehlen ” L’home és un ésser inacabat”. El seu projecte personal és un esbós del futur a llarg termini, el futur immediat és el que amb autonomia per a fer-ho és capaç de prendre les decisions que el fan sentir persona, tant amb ell mateix com amb els altres membres amb els quals du a terme processos de socialització, tant per sentir-se reconegut de la mirada de l’altre o com per sentir-se segur en si mateix com a persona.

Aquestes dues darreres diferències són les que podríem identificar com generadores dels principals problemes de l’autoconsciència de l’esser humà i on “L’home com a ser de projecte” desapareix, sinó del tot, queda limitat a ser i actuar d’una determinada manera per sentir-se valorat o acceptat per la resta de membre de la comunitat, grup o ser humans propers i amb els qui estableix processos socials. Hi ha moments en la vida del ésser humà que el seu projecte personal queda desvirtuat segons les seves relacions personals amb altres persones, encara que el seu nivell d’educació i de formació sigui constant , però el seu nivell d’autoestima no.

Un exemple clar d’aquesta situació la podem trobar en els joves adolescents amb problemes de drogues, grups d’individus amb actituds xenofòbies, persones que havent patit algun tipus de depressió s’han incorporat a sectes, bé això és un tema que té molt a analitzar des d’altres punts, encara que a una primera reflexió podríem identifica que un factor comú de molts d’aquests individus és que actuen d’aquesta manera per sentir-se integrants d’una comunitat o d’un grup, encara que en el seu projecte com a ser que tenien no estava contemplat, així que també podríem reflexionar sobre l’home com a ser de projecte o com a projecte de ser, som el que volem ser? o som el que volen que siguem?. Uns dels factors claus d’aquesta diferència és la personalitat pròpia de la persona, és ser influenciable per la resta de la societat o no, un comportament de l’home força complicat que molts autors han estudiat i se segueix estudiant amb els marcs que la “nova” societat del segle XXI condiciona els seus integrants.

Quan l’home perd la seva identitat com a ser amb voluntat pròpia, amb autoavaluació i criteris, quan perd la necessitat de sentir-se protagonista del seu propi projecte de vida o simplement vol redirigir-lo, quan viu amb la incertesa de qui sóc? O que vull fer?, és quan entra la funció de l’educador Social.

L’educador en la seva pràctica professional és qui ha d’acompanyar a la persona en la tasca a refer, ajudar-lo a descobrir els veritables sentiments i reaccions, i sobretot a recuperar i posar en el seu lloc el concepte de persona, fer possible que la persona trobi la seva pròpia realitat.

Com diu l’autor Paul Natrop ” el hombre se hace mediante la comunidad “, i es aquesta una de les respostes clau que ha de donar l’educador social a la persona, fer-la partícip de la societat on es troba i tal com ens diu l’autor Jose V. Merino en el seu article ( La animación sociocultural en la educación social ) ” La educación social busca principalmente el logro de la madurez social del individuo” .

L’educador social i la seva funció d’ajudar a la persona a trobar-se el seu propi projecte de vida, a refer el futur amb les seves inquietuds i desitjos, és una de les claus principals de la seva justificació de treball, encara que aquesta por redirigir-se depenent del tipus de persona o col·lectiu a treballar, tot depenen de la problemàtica de les persones, tal com ens indica a ( La guia de l’educador i l’educadora Social ), termes que no inclourem en l’assaig, però tornarem a fer referència en l’apartat de l’experiència real.

Amb l’expressió “cada persona és un món”, l’alteritat de la mirada de l’educador social ha de ser diferent per a cada cas de cada persona amb necessitats d’integració i socialització, donat que cada persona, encara que no ho sembli, té el seu projecte de vida, el seu projecte de ser, encara que moltes vegades, fruit de la manca de cultura, educació o simplement de problemes personals amb si mateix com poden ser infermetats mentals com l’anorèxia, bulímia o de manca de relacions amb els altres individus o socialització, aquest projecte queda aturat a l’espera d’una autoafirmació de la persona com a ser amb autoavaluació. És per això que l’educador social ha de mirar a tot individu com a ser de projecte, encara que algunes persones necessitin més de l’ajuda del professional o en diferents formes de treballar, amb l’objectiu de poder ajudar a la persona a trobar de nou el seu projecte, o ajudar-la a començar un projecte nou on se senti implicada com a persona.

Una reflexió de l’autor (Castañé, .1., 1980, 206), ” Contribuir al desarrollo de la persona dentro de la sociedad, en consecuencia ,han de ser encaminarse con la intención, los recursos, el dinamismo y los resultados, hacia un fin que realizándose no sólo promueva a una determinada persona, sino también a todas cuantas forman con ella unidad a través de relaciones recíprocas y al formarla anudan con ella un contexto humano que las condiciona, al par que les da ayuda y basta cierto punto las completa, y aun en algún sentido les ofrece todo lo preciso para vivir como personas.
La educación guiada por ese fin es educación personal, que por serlo valora
a la persona allí donde la halla, sin reducirla al reducto de uno o varios individuos” , defineix quina ha de ser una de les tasques claus de l’educador social davant de la persona.

L’home és principalment educació i és d’això del que farem la praxi de l’experiència real, aprofitant l’experiència pròpia en formació ocupacional i de la propia mirada a la persona amb carències formatives i necessitats a cobrir en el seu projecte de vida.

Experiència real

Per poder fer una idea de la meva persona i així poder situar les diferents experiències reals, faig un breu currículum vite en el camp de les relacions socials.

Des dels catorze anys he estat participant com a integrant de moviments de joves (JOC) com a animador i més tard monitor de moviment (MIJAC), fins als 25 anys. D’aquests anys podrien sortir moltes experiències relacionades amb nens i joves amb problemàtiques diverses, des de les relacions familiars, la drogodependència, els estudis i formació, fins a la manca de socialització fora dels grups comuns d’amistats.

Donat que la meva etapa professional a partir dels 24 anys va ser professor d’informàtica de cursos ocupacionals, i el dia d’avui encara treballo en formació ocupacional, prefereixo orientar l’anàlisi de l’experiència en aquest darrer terme.

La situació de les persones que arriben al Centre per formar-se en noves tecnologies TIC, són persones amb currículums molt diversos, des d’individus amb formació bàsica fins a titulats universitaris, que per motius del mercat laboral actual volen o necessiten aprendre el nou ús de les tecnologies de la informació i comunicació.

Els casos més rellevants són el de persones que en un moment de la seva vida, amb un treball estable que han tingut durant més de vint-i-cinc anys, d’un dia per l’altre s’han quedat al carrer, individus amb edats compreses entre els 49 i 55 anys que en el moment d’anar a buscar feina s’han trobat fora del mercat laboral, alguns casos per l’edat i d’altres perquè no tenien el perfil professional que actualment es demana. Aquí la posició de l’expert docent és clau, no sols es limita a ensenyar un coneixement i avaluar l’assimilació d’aquests, sinó que és un treball directament sobre la persona, fer que torni a trobar la il·lusió per al que esta estudiant o aprenent, fer que deixi de sentir-se exclosa del mercat laboral, que deixi de pensar amb les limitacions que creu que existeixen en la seva persona davant de les noves tecnologies. Fer veure a la persona que tornar a educar-se en l’àmbit educatiu y de formar-se no sols és per trobar feina a curt termini, és per poder que d’ara endavant pugui desenvolupar personalment.
Un dels grans problemes amb persones majors de quaranta-cinc anys i que he tingut a classe és la manca de seguretat personal davant les noves tecnologies i de l’accés al mercat laboral. La persona no creu en si mateixa, no creu en les seves possibilitats per poder aprendre, per poder reciclar-se en la seva formació. La manca d’orientació del seu projecte de vida, donat que ha sigut trencat per la situació d’atur i els problemes derivats de les necessitats econòmiques que apareixen, és un dels motius de la baixa autoestima i de no saber si serà capaç d’aprendre de nou.

Aquest és el perfil de molts dels alumnes que arriben al nostre Centre i els que jo personalment he tingut a classe durant períodes de 3 o 5 mesos. La meva visió a l’altre com a persona, com a individu amb unes necessitats especials de comprensió i guiament, fan del formador un educador social que ara que estic estudiant aquests temaris i aprenen molts dels conceptes claus, veig identificada la meva acció formativa, tant en l’àmbit d’expert docent com d’acompanyant d’aquestes persones durant la seva tasca formativa i de creació del seu projecte.

Casos que a escala personal han servit per aprendre i ajudat per cursos com el de formació de formadors, vaig arribar a realitzar educació social amb alumnes, encara que no ho tenia identificat amb aquesta terminologia.

Altres casos com a expresidiaris, que he tingut a classe per acord amb altres departaments, i on aquestes persones se sentien desplaçades de la resta d’alumnes personalment, encara que aquesta situació no es feia pública per privacitat, la integració social amb la resta de persones va ser una mica complicada, donat que l’autoestima i el pensament de no sentir-se acollit per la resta de la classe, limitaven la seva capacitat d’aprenentatge, fins que es va adonar que l’important era el futur a partir d’aquest moment. El fet de fer veure a la persona noves il·lusions, noves metes a assolir, poder aprendre a utilitzar un ordinador, és feina que no sols amb explicacions teòriques i pràctiques s’aconsegueixen, també era necessari intentar comprendre la persona, les seves necessitats, les seves pors, per poder oferir-li medis per aconseguir aquesta tasca formativa i fer-lo autònom i capaç de resoldre problemes tot sol.

L’autoconcepte de si mateix, el self de la persona, el fet de poder arribar a ser el que vol ser partint del ser real, afirmant la seva autoestima i la seva autovaloració, és una de les claus a treballar amb les persones que sovint ens arriben com a alumnes de cursos ocupacionals.

Lògicament, la praxi de l’ajuda a l’altre, tant en formació com en educació, en fer veure un nou tipus de treball, no sempre s’ha arribat a assolir, molts alumnes han deixat de formar-se perquè han trobat una feina a mig curs, bé també es tracta d’això, però moltes altres, han sigut capaces d’aprofitar la formació, l’aprenentatge i l’autonomia per trobar un treball gràcies als coneixements que van assolir i optar per un nou projecte personal.

Bibliografia

El hombre como «ser-proyecto», objeto formal de la antropología filosófica.

Manuel Sánchez Cuesta

Universidad de La Rioja

http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2143889

EL EDUCADOR Y LA EDUCADORA SOCIAL EN EL ESTADO ESPAÑOL: UNA CONCRECIÓN DE SU TRABAJO

Poratl de la Educación Social

http://www.eduso.net/

Primeros trabajos Plataforma Común para las educadoras y educadores sociales en Europa.

Col·legi d’Educadors i Educadores Socials.

http://www.ceesc.cat/component/option,com_docman/task,cat_view/gid,223/Itemid,866/

La animación sociocultural en la educacion social

José V. Merino Fernández

Universidad Complutense

http://revistas.ucm.es/edu/11302496/articulos/RCED9797120127A.PDF